Des que tinc us de raó i estic a Balandrau (la primera és conseqüència de la segona) no hi ha hagut convivència amb el Club més completa i divertida que aquesta. Ara explicaré la meva experiència com a pre-adolescent.

DIA 1

Dormint de camí a Girona, tot cansat d’un trimestre molt dur a classe, amb un coixí de casa sense que ma mare se n’adonés, vaig despertar a Banyoles. Vaig portar el dinar de casa, sabent que durant els pròxims quatre dies passaria gana amb aquests monitors que es creuen Ferran Adrià i no tenen ni idea de cuina.

El verd primavera, l’aigua, la temperatura i el sol et portaven de la mà a fer un bany o una migdiada. Però els monitors, amb la idea clara de esgotar-nos encara més, varen decidir portar al seu ramat fins a Les Estunes, unes esquerdes impressionants enmig d’unes roques a pocs minuts d’un llac.

Després de fer una passejada tot contemplant l’obscuritat de les esquerdes vàrem anar a Argelaguer, a unes cabanes espectaculars fetes amb branques, perquè correguéssim pujant i baixant pels passadissos i alguna de les vuit torres d’uns quinze metres d’alçada.

Al tard, ens van portar al Club Tramuntana, el club nou de trinca que nosaltres vam ocupar. El club és molt maco, però no arriba a la sola de la sabata a Balandrau. Després de rebre una xerrada molt interessant va m fer una estona de futbol fins l’hora de sopar (portat de casa).

DIA 2

A l’endemà, després d’una nit llarga sense deixar dormir als monitors, ens van aixecar ben aviat per anar a Missa i marxar a fer una excursió molt interessant, gairebé a la frontera amb França. De camí, com de costum recuperant son, fins arribar al destí.

Després de treure’m les lleganyes dels ulls vaig començar a pujar una pista forestal, acompanyat de companys i monitors, fent pinya i broma, gaudint de la temperatura tant agradable que feia en aquell matí. La idea era anar a trobar una avioneta francesa estavellada feia poc més de 25 anys, mentre treballava en l’extinció d’un incendi.

Després d’una hora suant tota l’aigua que bevia, sense arribar a expulsar-la pel sistema tradicional, vàrem arribar a l'avioneta esperada. Era espectacular veure una màquina d’aquelles dimensions. L’ala posterior feia 6 o 7 metres de llargada, i el tronc de l’avió estava partit en dos. La part davantera estava molt deteriorada. De fet, ens va comentar un senyor de la zona que la cabina es va esmicolar del cop i l’explosió.

En acabar d’inspeccionar la zona i fer-nos alguna fotografia de record, vàrem decidir baixar als cotxes per dinar i tot seguit pujar al Castell de Requesens, que va ser construït al segle X, i al llarg dels anys ha anat patint reformes al seu interior.

Desprès d’una llarga jornada vam tornar al Tramuntana per poder sopar. Aquí va canviar la concepció de monitor, fill de papà, que només saben cuinar pizzes Casa Tarradellas i ous amb patates fregides. Aquí, el monitor de torn que li tocava fer el sopar es va lluir. Sabent que veníem amb gana, després d’un dia molt cansat i un sol abrasador, ens va preparar uns macarrons a la bolonyesa bons de debò, que ni la meva mare els hauria superat (no li digueu a ella), i una quantitat que no ens la vam acabar gràcies a què no va venir la llima de l’Àlex García, que menja que dóna gust (Àlex, no t’enfadis. ho dic de broma).

A la nit, després de fer varies partides del llop ens vàrem anar a dormir, i vàrem caure rodons al matalàs.

DIA 3

Aquest dia ens tocava fer una petita gimcana per la ciutat de Girona, que com no, vam anar cap al centre de la ciutat després d’un bon esmorzar.

Vam fer tres grups, i estava pensada perquè durés una hora. Un dels grups (Ignasi Guillot, Facundo Álvarez, David Schirinzi, Ferran Zamora i Miquel Contreras) la va fer corrents, i després es van dedicar a fer fotografies de broma tot bevent un Aquarius.

A la tarda, havent dinat una Hamburguesa amb patates, millor que la de Mc Donalds i Burguer King juntes, ens vam disposar a jugar a futbol amb els nois del Tramuntana. Ells jugaven amb molt avantatge: ens faltaven molts jugadors, que no havien pogut viatjar amb nosaltres, i teníem als bèsties del Facu i David baldats de tant córrer pel matí. Al final vam quedar 3-3.

A la nit, com estem acostumats a dormir 10 hores amb un matalàs de làtex, tornàvem a estar molt esgotats, vàrem tornar a fer un llop, i en acabar al llit.

DIA 4

El dia es va aixecar ennuvolat, amb intenció de ploure. Les prediccions es van convertir en realitat, i després de la Missa, els monitors, que tenen molta experiència i estan molt qualificats, van decidir fer un canvi de plans.

Teníem pensat anar a la fageda d’en Jordà i al volcà de Santa Margarida, i vaàem acabar menjant iogurts a la Cooperativa Fageda, després de fer una visita guiada, i dinant a Rocacorba, el campament fantasma. Ens van dir que possiblement es tornarà a fer servir, encara que només la casa de convivències, ja que les cabanes no estan al nostre nivell.

A la tornada, després d’una migdiada i una conducció dels vehicles dignes d’admirar per la seva suavitat, vam arribar a Balandrau, el nostre club de l’ànima, que no el canviaria per res.

Us recomano les convivències amb Balandrau, i espero que tots podeu anar al Campament d’estiu, que suposo que en breu se sabran les dades. JO JA TINC PLAÇA.

Si voleu seguir mirant les fotografies, només cal clicar aquí

En breu el podreu veure.

Aquest diumenge 27 de novembre, hem pogut dur els nostres millors homes a la cursa més antiga de Barcelona: la Jean Bouin.

Ha estat la primera, i no serà la última.

Podeu accedir a les fotografies.